“A la Transició mentia tothom i a totes hores. Però crec que tocava mentir”

Ferran Sáez acaba de publicar Les ombres errants, la seva primera novel·la després de l’experiència literària de Vides Improvables. L’acció se situa a la tardor del 1975, en un ambient frenètic en que es barregen “el fet biològic”, la política, els fenòmens paranormals i uns personatges enrarits per una època de canvis. Parlem amb ell de la novel·la, de l’època i de tot el que podem amb aquest home savi, polifacètic, irònic i perspicaç. 

Per Joan Safont

Vostè ha situat la seva primera novel·la a la Transició. No és gens casual. Què té aquest moment, per ser tan atractiu?

A diferència d’altres moments que han tractat altres generacions diferents de la meva, com la Guerra Civil o la postguerra, aquest moment s’ha tractat realment molt poc. Especialment, el moment hiper concret que jo retrato: la tardor del 1975. És a dir, just abans de la Transició, els tres darrers mesos de Franco. Potser s’ha tractat poc perquè alguns dels protagonistes de l’època han volgut aparèixer com els artífex d’un canvi que realment no va ser d’aquesta manera. I tenia curiositat per explorar-lo.

Com s’havia explicat la Transició?

Doncs, dient que hi havia una dictadura i que d’una manera, més o menys, premeditada i organitzada es va enderrocar i va arribar la democràcia. Això no va ser així. Hi va haver una dictadura, es va morir una persona i es va acabar. És cert que hi havia una petita minoria que l’havia combatuda, però era molt petita enmig d’un magma entre indiferent i confús. Era un moment especialment confús, en moltes qüestions.

S’ha explicat una mentida, una mitja veritat, una història idíl·lica?

Sobretot com una història idíl·lica, d’una manera en que tot quadra sospitosament. Per una banda, hi havia un senyor molt dolent, molt dolent, que era el Dictador; i per l’altra, un senyors molt bons que van portar la democràcia. El senyor dolent era dolent, sense matisos. Però, aquests senyors tan heroics no és que fossin ni bons ni dolents sinó que es van trobar enmig d’unes circumstàncies que els hi eren bastant favorables. Només cal recorda que l’empenta final que va caldre per fer caure el gran artefacte, la va provocar el mateix règim suïcidant-se amb la Ley para la Reforma Política, que era una Ley Fundamental i es va aprovar en referèndum. El propi règim es va practicar l’harakiri i no va ser enderrocat per ningú, per més que s’intenti fer veure que va ser d’una altra manera.

Perquè s’han oblidat aspectes com la descolonització del Sàhara, com recordava en un article recent…

En aquest cas la desmemoria té una explicació: És un fet vergonyós. Estem parlant d’unes tres-centes mil persones abandonades a la seva sort d’un dia per l’altre i que es van quedar sense mestres, metges, fins i tot sense llum elèctrica perquè se’n van endur els grups electrògens de l’exèrcit. La sortida del Sàhara espanyol va ser una fugida vergonyosa per evitar un conflicte amb la Marxa Verda, del Marroc. La manera de resoldre aquest assumpte va ser encara més miserable: es va aprovar una llei en la que es deia que allò no havia estat mai, en realitat, territori espanyol i, per tant, no s’abandonava. És un fet molt propi d’aquella època: mentir. Mentir amb la intenció de que la gent cregui “com que això ens va bé, ens ho creiem”.

Mentia tothom?

Mentia tothom i a totes hores. El que passa és que és un moment en que jo crec que tocava mentir, perquè sinó s’hauria pogut allargar infinitament i donar-nos barrades, infinitament.

Vostè recorda que es parla de canvis socials, quan al mateix país succeïen els successos de Puerto Hurraco i la gent anava amb boina.

Sí, Puerto Hurraco és posterior, però amb això vull dir que quan es diu que hi va haver grans canvis, s’obliden fets com aquests, que demostren que, en realitat, no hi va haver canvis profunds. El que si que hi va haver va ser un comportament mimètic respecte als turistes i les sèries de televisió americanes. La gent veia que les turistes anaven en bikini, doncs les dones també se’l posaven. Els canvis profunds van arribar molt més tard. Sinó no s’entendrien les pel·lícules de Pajares i Esteso, que són això: Uns paios que no han canviat però fan veure que han canviat.

Un dels principals protagonistes d’aquells anys van ser els progres. Els pot definir?

Els que surten del llibre són uns progres a qui se’ls creuen els cables i passen a l’acció. Com es deia a l’època, “toquen ferro”, passen al terrorisme. Això no és una cosa casual. A Itàlia, per exemple, Toni Negri era un professor universitari a qui a força de llegir textos marxistes-leninistes, agafa una pistola i passa a l’acció. Ara és fora, però va passar un munt d’anys a la presó.

…

Els progres eren com una mena d’eco llunyà del que havia passat a Europa feia deu anys. És a dir, el progre català era un senyor que imitava coses que havien passat a Londres o a París, feia bastant anys. Per això, sempre tenia un punt com de precarietat, perquè algunes de les coses que es defensaven aquí l’any 1975, havien passat de moda a la resta d’Europa. El progre era una persona que tenia uns ideals polítics amb una dimensió estètica. Per dir-ho d’alguna manera, el retrat del Che Guevara és molt més atractiu que el de qualsevol altra líder polític. I aquesta estetització de la política defineix el progressisme d’aquell moment. Per primera vegada es definia la política estèticament. Hi havia grups – trotskistes, maoistes, etc.- diferenciats per una estètica, com una tribu urbana.

Què n’ha quedat dels progres?

El seu llegat és molt llarg. Són una generació que ha manat des de l’adolescència, en alguns casos, fins ara, que continuen manant. Això va provocar un tap generacional, del que se n’ha parlat molt i que és autènticament real. Sempre hi ha hagut  taps generacionals però aquesta va ser molt gros i molt important. Però l’herència és ambivalent. Hi ha gent que ha fet coses molt interessants i molt importants, i d’altres que han viscut d’un patrimoni imaginari.

Però vostè diu que en aquell temps tenia 11 anys. Quins són els seus records d’infància?

Els meus records són d’un món molt embogit, perquè a banda dels temes polítics d’aquell temps, eren omnipresents assumptes de caire paranormal, com les cares de Vélmez, els marcians, etc., que així com ara provoquen hilaritat, llavors se’n parlava amb gran normalitat.  Un programa molt seriós de l’època era “Más allá” del professor Jiménez del Oso. Per tant, des de la mirada d’un nen era fascinador, un món molt boig. Ara, des de la persona, d’una persona amb bon gust, tots aquells colors i aquells dissenys d’empaperats o de roba, devien ser difícils de suportar.

Quins errors polítics hem arrossegat i ara podem esmenar?

Aquesta mateixa setmana passada, el ministre d’Educació espanyol va fer servir una expressió que estava en un acudit del 1937, publicat a l’Esquetlla de la Torratxa. Així té un punt de còmic, però és justament un resum perfecte del que va ser la Transició. Allò va ser, resumint-ho molt, un acord pels que un deien: “jo me n’oblido que vostè va matar el meu pare, i vostè oblidis que jo vaig fer el mateix amb el seu oncle”. I a partir d’aquesta amnèsia vam edificar una societat. El problema és que després t’apareix un senyor que diu coses que es deien l’any 37. La conclusió és que no es pot edificar sobre la mentida. I ara veiem com afloren les mentides.

Perquè apareix el fenomen de la reivindicació de la memòria històrica?

Aquí hi ha una part de justícia històrica, si a tu t’han matat un familiar tens dret a saber on és, i després hi ha la inevitable intenció de canalitzar-ho políticament cap als teus interessos. En aquest cas, amb el cas de la memòria històrica a partir del govern de Zapatero, hi havia les dues coses. Hi ha la justícia, però també s’oblidava què havia estat la FAI. Fets com aquests no es poden deixar fora de la memòria històrica. I, sobretot, no es pot parlar de la “memòria dels demòcrates” perquè en aquell moment tothom no era demòcrata.

Què va suposar la manifestació de l’11 de Setembre del 2012?

Va suposar un punt d’inflexió insòlit. Fins i tot és difícil trobar una comparació. És a dir, les grans manifestacions de finals del setanta tenen un punt de testimoniatge, de dir “encara som aquí”, hi ha molta cendra però la brasa està encesa: la del 10 de juliol del 2010 és una manifestació de persones legítimament emprenyades perquè és el final del procés estatutari i la del 2012 no té gaires precedents perquè és afirmativa. Jo em vaig fixar amb un detall gens casual: Quan tu veus algú que llença el paper del xiclet a la paperera, vol dir que va molt seriosament. Per tant, aquesta manifestació és afirmativa: “Volem ser”. I qui vulgui ignorar això, s’endurà una sorpresa molt gran.

Perquè ha estat tan “paranormal” la reacció del govern espanyol?

No ho entenc. Per una banda, els ha agafat amb el pas canviat, no s’ho esperaven. Per l’altra, no crec que hi hagi un pla sobre què fer o què deixar de fer. La seva feina és dir que no, la nostra dir que sí i que sigui el que Déu vulgui. Em dóna la impressió que no existeix una estratègia, en el sentit dur de la paraula, sobre com aturem això, com ho neutralitzem, etc.

Declaracions com les del ministre d’Educació sembla que donen més arguments als catalans.

I no només als catalans sinó a la comunitat internacional. Com se sol dir, ens miren.

Perquè alguns sectors que tenen cert ressò a Madrid, diuen que a Catalunya no hi ha democràcia o no hi ha llibertat d’expressió?

Això és com una espècie de broma i el fet que alguns d’aquests siguin omnipresents als mitjans catalans és una contradicció. Hi ha un parell de persones que tu les veus cada tarda dient que ells se senten poc representats als mitjans i sembla curiós que ho diguin des dels mateixos mitjans!

Justament, un dels seus llibres més destacats és El crepuscle de la democràcia, en que alertava de quins eren els veritables enemics de la democràcia. Què ha canviat des de que el va escriure?

Ha passat una cosa encara més curiosa: Jo al llibre parlava del moviment 15-M i faltaven quinze anys perquè aparegués. I això em va fer pensar que tenia molta vista (riu). Alerta justament d’això, com la democràcia, d’una manera lenta i molt discreta, podia derivar cap a formes de populisme que semblen formes d’accentuació de la democràcia, quan és totalment al contrari. Són, com dèiem, formes del populisme que passen per noves, però en realitat són molt velles.

Un dels temes que s’observa en els seus articles i obres, en aquesta pròpia novel·la, és la credulitat davant la temàtica paranormal, creences, superstició…

M’interessa molt! Tinc un llibre que es titula Dislocacions, que tracta precisament de com la modernitat il·lustrada no va saber integrar la pulsió cap a l’irracional. En el cas de la novel·la, m’interessava perquè tot això formava part d’un conjunt. No és només l’irracional, sinó que són fets que tenien una dimensió política. Estar molt atent a aquests fets és com mirar una radiografia, et permet veure coses que estant amagades i són molt interessants. Per exemple, els ovnis que apareixen a les fotografies dels anys quaranta són arrodonits i no són cromats, encara, és a dir, són com els cotxes de la Ford dels anys quaranta. I els dels anys setanta són arestats com els Renault d’aquella època. Aquests fenòmens et permeten veure coses que d’una altra manera no veuries.

Actualment, aquesta pulsió irracional continua en plena forma…

S’ha d’analitzar, no com una patologia social en ella mateixa sinó com quelcom que apunta cap a una patologia social. Passa alguna cosa quan la principal preocupació de la gent són tonteries d’aquesta mena. O quan tu veus una entrevista a un mort, per exemple, en certs programes. Això és, per exemple, una patologia dins del periodisme. Són símptomes i com a tals tenen el seu interès.

La música és molt present a la seva vida. Què la fa tan especial?

És molt important. Des de que era un preadolescent cada dia de la meva vida toco un instrument. Algun, perquè en toco diversos. Sóc una persona emocionalment opaca i, en canvi, la música em permet expressar emocions. Generalment, en privat.

A banda de filòsof, professor de la URL, assagista i novel·lista, vostè és el Director del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis. Quina tasca hi porta a terme?

El Centre d’Estudis, dins del Departament de la Presidència, té com a funció ser, a la vegada, receptor i emissor. El que passa és que, en la situació actual, fer la tasca d’emissió suposa tenir uns pressupostos que ara mateix no hi són. Tot i així, editem una revista, una col·lecció de llibres i fem un diari digital d’actualització setmanal. És normal, però, seria una frivolitat voler tenir un pressupost per editar col·leccions de llibres i dotar premis, quan hi ha urgències en d’altres àmbits.

I, dins d’aquesta austeritat pressupostària, què es pot fer en aquest moment de camí a l’estat propi?

Entre d’altres coses, escoltar el que es diu i prendre’n nota. I, a partir d’aquí, elaborar un discurs que sigui coherent amb el que s’està dient. Es pot fer, com deia, d’una manera molt vistosa que costa molts diners, o d’una manera discreta, menys vistosa, que costa menys.